Aquí penjo alguns dels reportatges que vaig publicar al web del 3XL.net (TV3)
ANY 2001
Segons
els ecologistes, la història de l’agricultura biològica al nostre
país ha estat, des de el seu origen, frenada, objecte de xantatge i
manipulada no solament pels interessos de la gran indústria, sinó
també pels polítics i els poders públics. Aquest tipus
d’agricultura pot ser vista com una competència perillosa, ja que
posa en evidència els perills innecessaris de la indústria química
i, per tant, de la indústria alimentaria.
L’agricultura
biològica es diferencia de l’actual agricultura industrial en què
no utilitza agroquímics, està lliure de pesticides, herbicides i
altres productes tòxics, per a les plantes, per els agricultors i
per als consumidors. No es tracta d’una nova tècnica agrícola, ni
tampoc d’una agricultura “tradicional”, poc productiva i
esgotadora del sol. Al contrari, és creativa, científica i avançada
i permet la solució de greus problemes ambientals, sanitaris i
socials, produïts pel desequilibri que ha comportat la desaparició
de la veritable agricultura i els agricultors.
Els
productes biològics, cultivats sense agroquímics, respectant els
ritmes naturals i sense additius, són equilibrats i molt rics en
nutrients. El seu contingut per unitat de pes és superior als dels
convencionals, i per això, cobreixen millor les necessitats amb
menor quantitat. A més, protegeixen millor la salut de tota la
família. Segons dades oficials, el 60% de les malalties
degeneratives estan relacionades amb el menjar. El consum
generalitzat d’aliments biològics, suposaria un gran estalvi per a
tots.
L’agricultura
biològica està protegida pel Reglament Comunitari CEE 2092/91, i
com cap normativa espanyola pot anar en contra d’aquest, el Govern
està infringint la legislació comunitària. Segons aquesta, cap
indústria pot utilitzar les denominacions “bio”, biològic”,
“eco”, “ecològic”, “orgànic” i biodinàmic” sense que
els productes estiguin garantits pels organismes de certificació
oficial. La Comissió europea ja anunciat que iniciarà un procés de
sancions contra el govern espanyol.
Juliol de 2001
Pistoles, rifles, metralladores,
llançagranades..., armes lleugeres que són responsables de quatre
de cada cinc víctimes, que maten més que els grans vaixells de
guerra o els sofisticats avions de combat. Es calcula que en tot el
món existeix un arsenal de 500 milions d'armes de foc, sense comptar
les dels cossos policials i de seguretat. Per mirar de posar fi al
degoteig constant de víctimes que provoquen, es porta a terme a
nivell mundial una campanya contra les armes lleugeres.
La recerca amb
finalitats militars rep més del 30% dels recursos totals destinats a
recerca i desenvolupament (R+D). Malgrat això, com passa amb el
comerç d’armament, està envoltada per un secretisme que evita que
se’n parli als mitjans de comunicació. El seu objectiu és crear
nous armaments més eficaços, que matin més i millor. El resultat
de l’aplicació de les noves armes durant aquest segle ha estat
irrefutable, el 90% dels morts són civils. Ningú s’en lliure del
conflicte.
Setembre del 2000
ANY 2001
Aliments
biològics i falsos “Bio”
Ecologistes
en acció ha posat el crit al cel. El govern estatal, pressionat per
la indústria d’aliments, ha elaborat i aprovat un projecte de
Reial Decret que permet utilitzar el terme BIO indiscriminadament als
aliments que no són biològics.
Govern
contra-natura
Com
era d’esperar, els sectors que produeixen aliments en condicions
biològicament sanes s’han manifestat en total desacord i exigeixen
la immediata paralització del projecte. Espanya, com en altres
temes, torna a saltar-se la legislació comunitària, que no permet
l’ús de la paraula Bio per aliments que no procedeixen de
l’agricultura biològica/ecològica. Ara, qualsevol aliment amb
additius, pesticides i, fins i tot, amb organismes manipulats
genèticament (transgènics) pot etiquetar-se BIO o biològic.
Les
denominacions “biològic” i “ecològic” estan protegides pel
reglament CEE 2092/91 en relació a la producció agrícola
d’aliments. Segons aquest, els agricultors que no compleixin
estrictament la normativa i que no estiguin inscrits en els registres
oficials de l’agricultura biològica/ecològica no poden fer-ne ús.
Malgrat això, des que el tema bio es va posar de moda, nombroses
marques introdueixen al mercat productes amb l’esment “bio”,
sense que això tingui res a veure amb la qualitat que implica la
denominació oficial.
La
gran indústria infligeix la llei sense que res es faci contra ella.
Ara, a més, ha aconseguit convèncer el Govern per legalitzar aquest
frau. Per tot això, diverses organitzacions cíviques, ecologistes i
de defensa dels consumidors han encetat una campanya per fer arribar
al govern la major quantitat possible de signatures en contra
d’aquest engany.
Això
és la guerra
L’existència
d’un mercat biològic pot fer molt de mal al convencional, sobre
tot en aquests temps de vaques boges, dioxines, febres aftoses ... El
producte biològic –ecològic s’associa a no contaminat, lliure
de pesticides i altres productes químics i sintètics. El sector de
la producció agrària i ramadera biològica/ecològica consideren
que la decisió del Govern és il·lògica i abusiva i pot perjudicar
greument aquest sector.
És
lògic pensar que el Govern hauria de donar suport a aquells sectors
que aposten per una producció neta, segura per als consumidors i
respectuosa amb el medi ambient. Però com en tants altres casos, ha
decidit justament al contrari. Els ecologistes ho tenen clar, Govern
i indústria alimentaria no han pogut impedir el creixement de la
producció agrària i ramadera biològica a Espanya, tot i els
intents reiterats. La lluita per la producció i elaboració
d’aliments lliures de substàncies químiques i sintètiques que no
siguin origen de malalties, i que permetin la regeneració de les
terres, l’aigua i l’aire, no es pot perdre ara.
www.vidasana.org/gob_contra_sector.html
www.biocultura.org/falsos_bio_c.html
L’agricultura
biològica
La
no utilització d’agroquímics estalvia diners al productor, que
aprofita els subproductes de la finca (adobs naturals) per a la
fertilització de la terra, evitant així que contaminin. S’estalvia
en maquinaria pesada i combustible, impulsa la creació de llocs de
treball i millora la salut de tots. A més, l’agricultura biològica
es caracteritza per conservar i ampliar la varietat de plantes
cultivades, amb les que milloren el sol i protegeixen les collites. I
finalment, respecta les espècies silvestres animals i vegetals que
conviuen al voltant dels cultius.
Científics
i tècnics de tot el món porten més de 40 anys estudiant i
treballant per a la millora de les tècniques agronómiques de
l’agricultura biològica. La terra es veu com un organisme viu que
s’ha de cuidar, protegint l’equilibri del seu ecosistema.
Després, a l’hora d’elaborar els productes, no s’utilitza en
cap moment del procés additius de síntesi de cap tipus. S’han
recuperat antics procediments com el secat, el buit, el fred i les
fermentacions, aplicant els coneixements actuals. I és que es tracta
d’una indústria que pretén estar al servei del consumidor i en
col·laboració del pagès, no massa gran, no massa lluny del
consumidor i senzilla.
www.biocultura.org/agricultura_bio.html
Molt
més saludable
Amb
els aliments biològics es recupera el veritable sabor dels aliments,
es conserven millor i es contribueix a l’estalvi d’energia, ja
que no s’utilitza excessiva maquinaria, i al reciclatge. És una
forma de producció que no solament contempla els aspectes
relacionats amb la salut i el medi ambient, sinó que a més regenera
i enriqueix el patrimoni de l’agricultor i per tant de la natura.
Un
aspecte important a tenir en compte és que manté la població
rural i, per tant, preserva la vida rural, la cultura i la tradició
camperola. També es busca alliberar l’agricultor de la dependència
de les grans empreses i transnacionals de les llavors i els
fitosanitaris.
Tot
plegat, un munt de raons per demanar aliments biològics. Una elecció
responsable que pot portar molts canvis en l’activitat d’empreses
i administracions, impulsant-les cap a mètodes i productes més
respectuosos amb el medi i la salut. És el poder que tenim tots com
a consumidors.
Legislació
La
denominació “BIO” està també regulada per la llei ens els
diferents Consells Reguladors de l’Agricultura Biològica de les 17
comunitats autònomes. Només pot utilitzar-se en l’etiquetatge
d’aquells productes la procedència dels quals està controlada i
garantida per aquests. Ells són els encarregats de portar a terme
els controls necessaris i són els que autoritzen la utilització de
les denominacions “BIO”, “ECO”, i del seu segell.
El
govern espanyol actua amb mala fe i en contra de l’interès general
dels consumidors quan desprotegeix un terme protegit pel dret
comunitari. Amb el Decret viola també el reglament CE 1804/99 que
harmonitza les normes d’etiquetatge per protegir els consumidors.
Finalment va contra la seva pròpia normativa al violar expressament
la Llei 34/1988, General de Publicitat, al permetre i fomentar
publicitat il·lícita per part de les marques que violen el
Reglament Comunitari.
Falsos
Bio
La
via legal empresa per alguns organismes de control i associacions de
fabricants és lenta i sense resultats, deixant desemparats els
interessos del sector i dels consumidors. Per aquest raó han decidit
informar el consumidor fent córrer llistats amb les marques
comercials que utilitzen de manera enganyosa la paraula “BIO”. Es
demana el boicot a tots aquests productes Falsos Bio.
BIO
DANONE.
Yogures. BIOCLESA.
Lácteos Clesa, SA.BIO
CALCIO-NESTLÉ.
Yogures. BIO
CENTURY.
Diferentes preparados alimenticiosBIO
DON SIMON.
J. García Carrión. ZumosBIO
LIVIANA.
Gestión Fuente Liviana, S.L. AguaBIOFILUS.
Yoplait. Yogur.SVELTESSE
BIO CALCIO.
Leche en polvo Nestlé.BIOCREAM.
Biohelado España.BIOFRUTAS.
Helados Royne.MIAU
BIONATURE.
Conservas.
BIO
QUESO NATURAL.
García BaqueroBIO
FRUTAS.
Leche Pascual, S.A. ZumosBIOSAN.
Virginia GalletasCELTA
Efecto Bio.
Lácteos de Galicia, S.A.BIO
LIQUIDO.
Clesa. Alimento de leche. MAMA
LUISE.
Queso fresco Bio.SVELTESSE
BIO CALCIO.
Nestlé. Leche en polvoBIO
MANAN.
Merk Farma. BarritasBIO
KAIKU.
Parlat. YoguresBIO
NAN YU.
Galletas para control de la dieta. BIO
EL VENTERO. Quesos
Forlasa, SA.
Quesos.BIO
CENTRAL LECHERA ASTURIANA.
Yogurt y leche.BIO
NATURAL.
Hipercor. Yogurt.BIO
COVAP.
S. Coop. Valle Los Pedroches. Zumo.BIO
FRUTAS.
Helados Royne, SA. Helados.BIO
3. Biodés.
Infusiones.BIO
PLAN.
Manasul. Infusiones. BIO
FORM.
Dietisa, SL. Zumo.BIOPAVO
y
BIOYORK.
Casademont.BIOACTIVAS.
Galletas Gullón.
Juliol de 2001
El negoci de les armes
La construcció i
venda d’armes és un negoci per a aquells que les fabriquen. La
societat civil no en treu cap benefici, només mort i destrucció.
L’armament més eficaç és aquell que mata més i millor.
Contra la Pau
La caiguda del mur
de Berlín, símbol del final de la Guerra Freda, va posar fi a la
carrera d’armaments. Semblava que finalment es podia produir una
reducció dràstica de la despesa militar mundial i un augment de les
inversions en fins socials i de desenvolupament, que permetessin
pal·liar les desigualtats i acabar amb la injustícia, mare de tots
els conflictes. Però deu anys després s’ha pogut comprovar que el
retall ha estat insignificant, no s’ha destinat a les finalitats
previstes i les desigualtats entre països rics i pobres no han parat
d’augmentar, així com les diferències entre les classes socials
dintre dels propis països del Nord.
Segons l’ONU,
universalitzar l’ensenyament i l’assistència primària,
immunitzar tot els nens contra les malalties comuns, eliminar
totalment la desnutrició , aconseguir l’abastament general d’aigua
potable, i reduir en un 50% la mortalitat de nens menors de 5 anys,
podria costar entre 180.000 i 240.000 milions de dòlars, d’acord
amb el pressupost dels programes del PNUD fixats per al període
1995-2000. Una reducció mundial de la despesa militar d’un 3%
anual durant el mateix temps hagués alliberat la quantitat de
460.000 milions de dòlars.
L’increment de la
despesa en investigació militar, en nous projectes armamentístics,
o de defensa, com el de “la guerra de les galàxies”, no tenen
cap utilitat social, fomenten la cursa d’armaments i les guerres al
tercer món, i treuen recursos molt necessaris per a la societat
civil. El pitjor és que mostren l’opció clara per una política
de seguretat basada en l’estructura militar i policial i no en la
cooperació i la confiança mútua entre països. La superació de
les injustícies, de les desigualtats i la creació d’un clima de
confiança que, per a molts experts, són la major garantia de
seguretat, no entren dins els plans del nostres governants.
www.justiciaipau.org/centredelas
El negoci de la mort
El comerç mundial
d’armament és un negoci molt lucratiu que mou més de 820.000
milions de dòlars anuals. Els països europeus són importants
exportadors d’armes. Des de la segona guerra mundial no ha existit
cap conflicte bèl·lic en què els exèrcits no hagin fet servir
armes de producció europea. Espanya, en el 12º lloc del ranking, no
es queda al marge. Diferents organitzacions han denunciat que gran
part de l’armament que ven, té com a destí països que violen el
codi de conducta de la UE, com Guinea Equatorial, Marroc o Turquia,
on els drets humans són violats sistemàticament.
Aquest comerç es
considera una activitat comercial més. Ningú s’atreveix avui a
fer un discurs en contra del desarmament, però no es para de
promocionar la seva venda. Un negoci de mort i sofriment quan es
canalitza cap a determinats països i que es manté sota un fort
secretisme, indispensable per realitzar operacions mal vistes per
l’opinió pública o que estan prohibides per la legislació del
país exportador.
Tres quartes parts
del comerç d’armament està controlat pels cinc membres
permanents del Consell de Seguretat (EUA, amb el 47% de les vendes,
Gran Bretanya, França, Rússia i Xina) precisament aquells que tenen
la obligació de desenvolupar el desarmament general i complert del
món. Alemanya ve al darrera, seguit per Itàlia, Canadà, Israel,
Holanda, Suècia i Espanya. Governs que tanquen els ulls a les
conseqüències d’aquestes vendes i del sofriment de les víctimes,
ignorant una realitat de la que són còmplices directes.
No podem oblidar
tampoc la tragèdia de les mines, que causen unes 26.000 víctimes
l’any a tot el món. Es calcula que hi ha 115 milions de mines
actives, disseminades per més de 70 països, esperant que algú les
faci esclatar. A la segona meitat del segle XX han causat més morts
i ferits que les armes químiques i nuclears juntes. Les mines
sobrecarreguen la infrastructura sanitària, hipotequen l’economia,
bloquegen el turisme i dificulten la pau. Desactivar-les costa 100
vegades més que instal·lar-les, i tampoc per això hi ha recursos.
Guinea Equatorial
www.pangea.org/unescopau/prensa/gecuatorial.htm
Adéu a les armes
El cas és molt preocupant als Estats
Units, on es diu que hi ha més armes que persones, i a tots aquells
països on hi ha o hi ha hagut conflictes armats, ja que la possessió
d'armes per part de la població els allarga en el temps i els fa més
difícils de tractar. Aquestes armes que circulen amb gran facilitat
acaben en mans de delinqüents, grups terroristes, paramilitars o
ciutadans privats. Aquesta difusió multiplica els punts de violència
al planeta.
Un estudi demanat per Nacions Unides i
presentat l'any 1997, va recomanar l'organització d'una conferència
internacional per lluitar contra el tràfic d'armes petites, destruir
els arsenals sobrants i adoptar moratòries regionals. A més dels
esforços a nivell d'organismes internacionals, ONG de tot el món
vetllen i treballen perquè aquest tema sigui tractat amb urgència i
serietat. Centenars d'organitzacions han anat preparant documents i
fent reunions internacionals, seguides per molts governs. La darrera
reunió internacional està prevista pel juliol del 2001 a Nova York.
A Espanya, Amnistia Internacional,
Greenpeace, Intermón i Metges Sense Fronteres
porten a terme una campanya conjunta
per aconseguir la transparència i el control del comerç d'armes.
Més de 50 ajuntaments s’han adherit ja a la petició feta al
govern espanyol per assumir uns compromisos contra el secretisme
imperant, pel control i la recompra i destrucció d’armes
lleugeres. "Adéu a les armes" compta amb el suport de
moltes altres ONG, universitats, institucions i el recolzament tècnic
de la Càtedra Unesco sobre Pau i Drets Humans de la Universitat
Autònoma de Barcelona.
Amnistia Internacional www.a-i.es.org
Greenpeace
www.greenpeace.es/desarme/adios_armas.htm
Inrermon
www.intermon.org/html/cam_adi.html
Espanyols i tràfic d’armes
Nacions Unides
denunciava el maig passat la vinculació de l’empresari i cònsol
espanyol a Libèria, Manuel Cuenca, amb el tràfic d’armes. Segons
l’informe aportat, un avió de la companyia WEASUA, propietat del
Cònsol Honorari Espanyol, va realitzar moviments d’armes des de
Burkina Faso a Libèria. Greenpeace ha descobert també evidències
de la implicació d’altres empresaris espanyols en el tràfic
d’armes a la regió.
Des de diferents
països africans s’està proveint d’armament a les parts
involucrades en el conflicte bèl·lic de Sierra Lleona, país
sobre el que existeix un embargament del comerç d’armes. Els
venedors, governs i empresaris de la indústria forestal
principalment, obtenen a canvi diamants i matèries primeres com la
fusta.
Un grup d’experts
del Consell de Seguretat de les Nacions Unides van investigar un
carregament de 68 tones d’armament
comprades a Ucraïna per un representant del Ministeri de Defensa de
Burkina Faso, a través d’una empresa amb seu a Gibraltar, i que
finalment van acabar a Sierra Lleona. Un dels avions utilitzat per al
trasllat d’armes des d’aquest país a Libèria va ser, entre
altres, el de Lleoní Minin, ciutadà ucranià afincat a Ibiza,
considerat per Nacions Unides com el més gran traficant d’armes a
l’Àfrica, detingut ara a Itàlia i condemnat a dos anys de presó.
El segon avió detectat pertany a la companyia de Manuel Cuenca, i
per això es vincula també al sector empresarial espanyol amb el
tràfic d’armes.
Recerca militar
Més de mig milió de
científics a tot el món es dediquen exclusivament a la R+D militar.
Reben uns recursos 5 vegades superiors als destinats a investigació
sanitària i 10 vegades més als d’investigació agrícola.
Recursos que surten dels nostres impostos i que van a parar sobre tot
a empreses privades, que són les que fan la recerca, i exerceixen
una gran pressió sobre els governs. La majoria d’innovacions
militars no tenen aprofitaments civils i consumeixen recursos i
riquesa per crear productes que molt sovint no es faran servir i que
es podrien destinar a recerca amb fins civils.
Com sempre, els
diferents governs implicats mantenen que cal disposar de les armes
tecnològicament més avançades per mantenir la pau i garantir la
seguretat de tots. Guerres com la del Golf o la de Kosova van deixar
ben clar, però, que la contribució de les “armes intel·ligents”,
les més cares, va ser menyspreable. Són en bona part inútils i
fomenten la cursa d’armaments.
Recerca militar a Espanya
Espanya és el país
desenvolupat del món que menys inverteix en recerca i
desenvolupament (R+D), menys de l’1% del PIB l’any 1999, però,
en percentatge, dels que més en recerca militar. L’any 2000 es van
destinar 241.202 milions de pessetes, el 42% del pressupost total en
investigació. Alemanya dedica el 8% i França el 30%. Des que
governa el PP la despesa en R+D militar ha experimentat un increment
del 400%. Diners que van a parar majoritàriament a un reduït grup
d’indústries d’armament per tal de subvencionar el
desenvolupament de quatre noves armes: l’avió de combat
Eurofighter (EFA-2000), la fragata F-100, els carros de combat
Leopard i l’avió de transport militar C-295.
Els pressupostos per R+D
militar són més de tres vegades els dedicats a investigació bàsica
en totes les ciències socials i naturals, 11 vegades els
corresponents a investigació sanitària o 20 vegades els destinats a
recerca agrària, 4 vegades superiors als pressupostos de cooperació
pel desenvolupament, 55 vegades els recursos dedicats a operacions de
manteniment de la pau o 2000 vegades la contribució espanyola a la
FAO.
Aquesta situació
tan escandalosa ha portat a la Fundació per la Pau i a la
Coordinadora Uni per la Pau (UB, UAB i UPC) a engegar una campanya al
nostre país amb tres objectius: donar a conèixer la realitat de la
R+D militar al món i a l’Estat Espanyol, promoure un debat públic
sobre aquest tema i demanar la transferència dels recursos de la R+D
militar a civil.
La guerra de les galàxies
La potència militar
més gran, els EUA, no vol perdre la seva
hegemonia i per això Bush reobre el projecte de Sistema Nacional de
Defensa Antimíssils (NMD) conegut com “Guerra de les Galàxies”.
La necessitat de protegir-se de països com Corea del Nord, Iraq,
Iran i Líbia, països considerats hostils i delinqüents, és la
justificació que es dona. El nou projecte suposarà, però, una
nova amenaça per a la pau i l’estabilitat mundial. Rússia i Xina
ja s’han manifestat en contra, afirmant que podria provocar un
desequilibri de poder que situaria als EUA com únic pol hegemònic i
viola el Tractat de Defensa Contra Míssils (ABM), que consideren
fonamental per a l’estabilitat global i la seguretat internacional.
Efectivament, per
poder desenvolupar-lo cal modificar l’ABM, signat l’any 1972 per
EUA i l’antiga URSS, i en el que les dues superpotències
renunciaven a desenvolupar sistemes de defensa contra míssils. Per a
Putin i Jiang Zemin, el projecte americà activarà una nova carrera
d’armaments i es capgiraran les tendències positives existents des
de la fi de la guerra freda. Rússia ja ha anunciat que estendrà la
vida útil dels seus coets nuclears i augmentarà el nombre de caps
atòmics, amb l’objectiu de fer vulnerable el nou sistema defensiu.
França i Alemanya també han manifestat el seu desacord i el temor a
noves tensions internacionals, a més d’una influència negativa en
el procés de reducció d’armaments.
50 premis Nobel, les
principals associacions científiques dels EUA i molts altres països
ho tenen molt clar, el projecte americà provocarà una nova escalada
armamentística i reobre el perill d’una guerra nuclear totalment
absurda. L’excusa dels EUA és a més una fal·làcia. Només cal
comparar la despesa militar dels països del G8 amb la dels 4 “estats
hostils” citats, que conjuntament no suposen més que el 3%. El
diàleg, la cooperació i la dinàmica d’acords de desarmament, que
tants bons resultats ha donat, es menyspreen en favor dels colossals
interessos de la indústria armamentística.
www.justiciaipau.org/centredelas/nmddoc.htm
Abril del 2001
Abril del 2001
Tercer Món
Sentim parlar molt del Tercer Món i
sovint rebem imatges dramàtiques i esferidores a través dels
mitjans de comunicació. Però la realitat dels països agrupats sota
aquest terme és força desconeguda i plena de tòpics i
manipulacions intencionades.
La informació
Abans d'endinsar-nos en la problemàtica
del Tercer Món cal tenir en compte d'on venen totes aquelles idees
que tenim dels països en vies de desenvolupament. La informació que
rebem procedeix sempre d'agències i periodistes del Primer Món i
per tant, és una visió des de l'òptica del Nord.
Això no és fruit de la casualitat.
L'any 1983 la UNESCO va encarregar un projecte que pretenia dotar el
sud de les seves pròpies agències d'informació, sota la idea de
l'establiment d'un nou ordre mundial de la comunicació. Es tractava
de que el Sud tingués la seva pròpia veu. Els EEUU, Gran Bretanya i
Singapur es van negar i van abandonar l'organització, que va perdre
uns quotes molt importants, que suposaven el 40% del pressupost.
L'informe Mc Bride, resultat del
projecte, es va abandonar. L'interès de moltes potències del Primer
Món per controlar la informació i donar una versió interessada de
la realitat és evident. Així es fan passar com a enfrontaments
tribals a l'Àfrica guerres perfectament orquestrades pels països
del Nord, per controlar les reserves de petroli o els jaciments
minerals.
L'empresa petroliera Elf, per exemple,
va ser darrera la guerra a l'ex Congo Brazeville quan el nou
president va voler treure'n més profit dels pous de petroli. Van
armar els opositors que el van enderrocar, després de matar 10.000
persones. Casos com aquest es multipliquen al continent africà.
Causes Internes
Les causes de l'endarreriment que
pateixen els països del TM són moltes i variades, unes internes,
que depenen del propi país i altres externes, que depenen de la seva
vinculació amb l'exterior. Entre les internes trobem el problema
demogràfic, les condicions climàtiques, geogràfiques i de recursos
naturals, les estructures socials, polítiques i culturals.
La demografia segueix el mateix procés
que abans es va donar a Europa. A mesura que milloren les condicions
de vida i disminueix la mortalitat, disminueix el nombre de fills.
Les vacunes, l'aigua potable i l'eradicació de les epidèmies
disminueix la mortalitat. Això suposa un creixement important de
població al principi, que, juntament amb el canvi cultural acaba
corregint-se en eliminar-se la necessitat de tenir tants fills. Molts
països com Argèlia, Tunísia, la Xina o la Índia s'apropen ja a la
situació del Nord.
La manca de recursos naturals pot ser
un problema, però la majoria dels països del TM són rics en
matèries primeres de tot tipus. Això atrau l'interès del primer
món i sovint és la font de tots els seus conflictes. El Japó és
un país sense massa recursos naturals i és molt ric, mentre el
Zaire que en té molts és pobre.
Finalment, és evident que sense unes
condicions d'infraestructures, d'educació o sanitàries, és molt
difícil prosperar. Les dictadures i els governs despòtics, deixant
a part la responsabilitat que puguin tenir de vegades els països del
Nord, suposen també un gran dificultat, sobre tot, quan utilitzen
les riqueses dels seus països per augmentar les seves fortunes
personals que després amaguen als bancs suïssos
Causes Externes
El colonialisme, el comerç just, la
dependència de tipus industrial i tecnològic, o el deute extern són
les causes externes més importants. El colonialisme va trencar el
sistema productiu, alimentari i d'autoabastiment de les comunitats
del Sud. Les va obligar a deixar allò que necessitaven per produir
allò que el Nord volia (cafè, cotó, cacau...). També es deuen a
aquest les fronteres amb tiralínies que els colonitzadors van
establir pels seus propis interessos i que han estat el principi de
molts enfrontaments i guerres, a més de destruir el sistema nòmada
de molts pobles.
Els països del Tercer Món van
aconseguir la seva independència, però altres formes de
colonialisme s'han obert camí a través, per exemple, de les
injustes relacions comercials Nord-Sud. Els preus dels productes dels
pobres es decideixen al Nord, i cada vegada són més baixos, mentre
allò que el Nord ven al Sud és cada cop més car. El comerç injust
provoca un procés constant d'empobriment del TM.
El Nord va créixer a partir de
polítiques proteccionistes que ara força a eliminar als països del
Sud. La falsa globalització pretén crear un mercat sense fronteres
per als nostres productes. Les multinacionals volen entrar a tot
arreu i no els hi planteja cap problema que mantinguem excepcions
per aquells productes nostres que la liberalització podria
perjudicar. Existeix a més, una dependència industrial i
tecnològica. I respecte a les inversions de les companyies
transnacionals, inverteixen en allò que els interessa i els resulta
rentable, sense mirar els interessos del país on s'instal·len.
Deute Extern i Migració
Als anys 60, i degut a l'excedent de
diners de que disposaven els bans pel boom del petroli, van començar
a concedir-se préstecs als països subdesenvolupats. La manca
d'interès i de control sobre l'ús que es donava a aquests diners,
va fer que molts es malbaratessin, o anessin a parar a les butxaques
dels governants i dictadors de torn. Una gran part es va destina a la
compra d'armament. Només un 10% dels diners prestats van a anar a
projectes de desenvolupament.
La impossibilitat de tornar-los en
vèncer els termes va obligar-los a demanar nous crèdits i així es
va caure en una roda d'endeutament de difícil solució. Avui els
països del TM paguen en concepte d'interessos del deute cinc vegades
més del que reben en concepte de col·laboració. Lligats per aquest
deute han de seguir les polítiques marcades pel Banc Mundial i el
Fons Monetari Internacional, que els obliguen a explotar els seus
recursos naturals i retallar les partides dedicades a educació i
sanitat, provocant un augment de la pobresa i l'empitjorament de les
condicions de vida.
El deute extern permet els països rics
tenir lligats als del TM, determinant i controlant les seves
polítiques interiors. La situació de pobresa creixent està
provocant l'èxode massiu d'aquells que, sense cap opció al seu
país, s'aventuren a provar més sort en els països del nord. El
problema principal per aquest països és la fugida de cervells. Els
més preparats i necessaris acaben a països d'Europa i els EEUU. A
França viuen més metges senegalesos que en tot el Senegal. El
govern del Senegal els paga els estudis, però ells es queden després
a França.
Solucions a l'abast
El pitjor del problema del TM és que
avui hi ha prou recursos al planeta com perquè tots pugéssim viure
dignament. El desigual repartiment de la riquesa, provocat per unes
estructures econòmiques injustes i pel control d'uns països, els
del nord, sobre altres, els del sud, està en l'origen d'un
empobriment que va en augment. Un repartiment just i equitatiu de
tota la riquesa que es produeix al món situaria a tot els països al
nivell que avui té, per exemple, Hongria.
Tot i la fi del colonialisme, les
antigues metròpolis segueixen controlant les seves ex colònies. El
govern dictatorial de Togo, per exemple, es manté gràcies al suport
de França, que també va aconseguir evitar la creació d'un mercat
econòmic comú entre el mateix Togo, Benín i costa d'Ivori, i que
hagués estat molt beneficiós per a la zona. Però fins i tot a
nivell d'institucions representatives internacionals, els països del
TM tenen ben poc a fer. Al FMI, per exemple, es vota segons la quota
que es paga. EEUU aporta el 17'5% i per fer qualsevol canvi
s'exigeix un 85% dels vots. Si EEUU no vol, no hi ha canvi possible.
Les 225 persones més riques del món
tenen més que 2.500 milions d'habitants. Només el PIB de les 3
persones més riques és superior al dels 48 estats més pobres. Els
G7, els 7 països més rics, tenen més poder de decisió que els 168
restants a institucions com l'ONU. Les multinacionals acaparen el 70%
del comerç mundial. Veure que cal canviar costa poc ...
Redistribució
Els països que més tenen haurien de
cedir i permetre que creixin els altres i visquin en dignitat. Una
utopia possiblement, com la creació d'una autoritat mundial que
vetlli per aquesta redistribució, però que no és objectivament
impossible. Institucions com l'ONU no són prou vàlides, ja que no
són democràtiques. Andorra té el mateix dret de vot que la Índia.
La societat ha de prendre partit i pressionar a aquest govern
mundial.
De moment, moviments socials de
diferent índole ja treballen contra la falsa globalització que
imposen els rics i per un món més just. Greenpeace en matèria de
Medi Ambient, Amnistia Internacional, en drets humans, ATTAC, per
aconseguir un control de les activitats financeres..., etc Es fa
necessari augmentar la cooperació tant en quantitat com en qualitat.
S'ha de superar el 0,7% que no és res, i anar molt més lluny. I tot
això és possible. Els diners hi són i les idees i projectes també.
Calen més ingressos que els estat
poden augmentar fàcilment, eliminant el frau fiscal, per exemple.
Dentistes, advocats, metges, arquitectes, treballadors liberals que
defrauden sistemàticament sense que l'Estat faci res per evitar-ho.
S'accepta un greuge comparatiu amb la majoria d'assalariats, als que
se'ls retira una part important del sou en concepte d'impostos.
Famosos del món de l'espectacle, esportistes, banquers i empreses
situen el seu domicili fiscal a paradisos fiscals com Andorra evitant
el pagament d'impostos.
Control de la despesa
Una gran font d'estalvi per als estat
es troba en la reducció de la despesa militar. Espanya gasta uns
6.300 milions de pessetes diàries. L'Ajuda que va donar al Salvador,
1000 milions, no era més que una sisena part de la despesa militar
d'un dia. Si es vol la pau no es pot seguir malbaratant els diners
en avions de combat i en investigació per a matar. La investigació
militar a Espanya és el 54% de tots els diners dedicats a
investigació científica.
La instauració de la Taxa Tobin és
una altra reivindicació que frenaria l'especulació financera.
Aquesta taxa, proposada pel premi nobel d'economia Tobin seria un
impost gravat sobre les operacions especulatives, que s'hauria de
destinar a cooperació.
Finalment, la cooperació hauria de ser
de qualitat. Això significaria augmentar els donatius desinteressats
i disminuir els crèdits. A Espanya la cooperació es forma en un 30%
per donatius i un 70% en crèdits, mentre a la resta d'Europa és
just al contrari. Això hauria d'anar acompanyat d'un millor
tractament de l'emigració, que pot contribuir a augmentar el nivell
de vida dels països dels que provenen els immigrants, com ho van fer
en el seu temps al nostre país.
Actituds
personals
És evident que es necessari el
compromís de tots els estats, governants i institucions per fer
front i solucionar els problemes que pateix el TM. S'han de prendre
mesures polítiques i econòmiques que transformin radicalment el
panorama actual. Però també està al nostre abast fer alguna cosa,
des de la nostra actitud personal i el nostre compromís diari.
Disminuir el nostre consum
desproporcionat i exagerat i forçar a una canvi intern de la nostra
societat, on el treball i la riquesa quedessin més repartits, pot
ser un exemple. A l'hora d'anar a comprar podem seleccionar i
escollir productes de comerç just, contribuint a millorar la
situació de moltes famílies dels països subdesenvolupats.
Ara, també al nostre país, ja podem
dipositar els nostres estalvis en banques ètiques. Dediquen els seus
beneficis a cooperació i ens garanteixen que els diners no
s'inverteixen en accions poc ètiques, com la compra d'armament o la
construcció de centrals nuclears. El suport a les ONG també ajuda a
la transformació interna dels països on s'actua, sovint defensant
els drets de les comunitats davant les grans multinacionals. Amb tot
això, hem d'exigir més informació i transparència per saber
realment el que està passant.
Setembre del 2000
Fòrum
Mundial de l'Educació
Al món existeixen 880 milions de
persones analfabetes, la majoria en els països del Sud. 125 milions
de nens i nenes estan sense escolaritzar i altres 150 milions deixen
l'escola abans d'adquirir una formació mínima. Per tractar de
buscar una solució definitiva a aquest problema, l'ONU ha adoptat
una Pla d'Acció per reduir la taxa d'analfabetisme i garantir
l'accés a l'educació bàsica primària per a tots els nens i nenes
abans de l'any 2.015.
L'anunci es va fer al Fòrum Mundial de
l'Educació celebrat a Dakar (Senegal), i al que van assistir
delegacions de 183 països. La ONU i el Banc Mundial es van
comprometre a finançar l'educació bàsica de nens i adults en els
països pobres, sempre que els diferents estats adquireixin certs
compromisos en les seves polítiques educatives. Les zones
prioritàries per a la posta en marxa del Pla són Àfrica, el sud
d'Àsia, els països en conflicte i aquells en procés de
reconstrucció.
Els objectius del Pla són:
Desenvolupar la protecció i educació de la primera infància;
ensenyament primari universal per al 2015; accés dels joves a
l'aprenentatge per incorporar-se a la vida; accés dels adults a
l'educació permanent; eliminació de les disparitats entre els sexes
en l'ensenyament; i millora de la qualitat de l'educació, sobre tot
en el que es refereix a lectura, escriptura, càlcul. Els fondos per
finançar les polítiques educatives a cada país podran provenir de
tot tipus d'institucions públiques o privades, de l'alleugeriment
del deute extern i de la cooperació.
Antecedents
La Cimera Mundial sobre Educació per a
Tots, celebrada a Jomtiem (Thailandia) l'any 1990, va fixar per al
2000 la data màgica en què es reduiria a la meitat la taxa
d'analfabetisme i s'aconseguiria d'accés universal a una educació
de qualitat. Han passat deu anys des de llavors i, tot i que s'ha
aconseguit molt (sobretot a Amèrica LLatina i el Carib, on , segons
xifres oficials, s'ha reduït a més de la meitat el nombre de nens i
nenes sense escolaritzar) ni de lluny s'ha aconseguit el que allà es
va proposar.
L'any 1990 hi havia al món mil milions
d'analfabets. Actualment la xifra s'ha reduït a 880 milions. Al 1990
hi havia un total de 599 milions de nens i nenes escolaritzades. Al
1998, l'últim any del que es tenen dades, eren 681 milions. Sembla
que s'ha avançat, però en veure les xifres sobre l'escolarització
infantil, veiem que un 20% del menors entre 6 i 11 anys de tot el món
(125 milions de nens i nenes) estan sense escolaritzar i altres 150
milions deixen l'escola abans d'adquirir una formació mínima.
Dos terços dels menors sense
escolaritzar són nenes. Segons les dades recollides per la UNESCO,
en els països amb baixos ingressos, la matrícula de nenes en
l'ensenyança primària sol ser inferior en un 20%, aproximadament, a
la dels barons. A tot això s'ha d'afegir que en els països pobres
les condicions materials i la qualitat de l'educació són tan
precàries que un alt percentatge dels menors que acaben el cicle
primari són, de fet, analfabets funcionals (no poden desenvolupar
activitats de grup, ni són capaços de llegir, escriure o calcular).
En quan a l'alfabetització d'adults,
les dades no són molt esperançadores: el 70% dels adults analfabets
(600 milions) són dones; a la majoria dels 42 països menys
desenvolupats, quasi la totalitat de la població adulta és
analfabeta, pobre i sense esperança de poder sortir d'aquest cercle
viciós. El Sudest asiàtic, seguit de l'Àfrica Subsahariana i el
nord i est de l'Àfrica, són les zones que registren un índex més
baix d'alfabetització, tant masculina com femenina.
Evitar un nou fracàs
"Ens hem gastat centenars de
milions en programes que han tingut escassos resultats, sobretot a
l'Àfrica Subsahariana i el Sud d'Àsia, on la situació és més
greu", va afirmar Víctor Ordónez, director regional
d'Àsia-Pacífic de la UNESCO, en la presentació del Fòrum Mundial
de Dakar.
Ordoñez també va assenyalar que
havien après unes quantes lliçons i que ara aplicaran els programes
que han tingut millor resultat i que sovint han estat els més
senzills. Va posar com exemple la separació de sexes a les aules,
que facilita que els pares enviïn a les seves filles a l'escola;
l'increment del professorat femení, per enderrocar les barreres
culturals; i la informació a les famílies sobre la contribució de
l'educació per disminuir els problemes de nutrició, els embarassos
d'adolescents i la mortalitat infantil i materna.
Un altre aspecte important a tenir en
compte és l'aplicació de les noves tecnologies. S'ha de posar
especial atenció per evitar que aquestes no contribueixin a
augmentar les desigualtats. És vol portar internet a les escoles més
remotes. Finalment es va insistir en que cal tenir molt present el
greu problema dels milers de nens i nenes orfes de la Sida.
Futur
Garantir l'educació bàsica mundial,
segons el Banc Mundial, costaria vuit mil milions de dòlars. L'ONU
calcula que tota l'educació primària a l'Àfrica es podria sufragar
amb només tres mil milions de dòlars. Però els diners, sembla, no
són el problema. El president del Banc Mundial, James Wolfsensohn,
va senyalar al Fòrum de Dakar, que aquesta organització està
disposada a augmentar els 1.900 milions de dòlars (350.000 milions
de pessetes) que actualment destina a educació.
Federico Mayor Zaragoza, ex-director de
la UNESCO, senyalava en un article seu publicat a El País, que
l'analfabetisme no era un problema econòmic, sinó de voluntat
política: "La veritat és que els governs disposen dels
recursos, uns més i altres menys, és cert, i, sobretot, dels
instruments polítics per orientar-los cap a l'objectiu de
l'educació bàsica universal".
La reducció de l'ajuda pública al
desenvolupament dels països de la OCDE, la despesa militar, que
segueix representant entre 700.000 i 800.000 milions de dòlars
anuals, el deute extern i les pressions del FMI a alguns països per
complir els seus estrictes plans estructurals (12 països africans,
per exemple, han reduït els seus pressupostos educatius), són les
causes principals d'aquest desajust.
"Hi ha menys analfabets i més
nens i nenes escolaritzades al món. És cert, però servirà
d'alguna cosa el Fòrum de Dakar? Serà finalment el 2015 la data
màgica en la qual s'haurà eradicat l'analfabetisme? Serà una
realitat l'educació bàsica universal? Així conclou Mayor Zaragoza
el seu article. "Es tracta d'enderrocar l'apartheid escolar i
universitari, en plena expansió i reconstruir l'educació com a
projecte ciutadà de formació cívica i d'igualtat efectiva
d'oportunitats per a tot el món.
