dimecres, 23 de setembre del 2009

Palestina e Israel


Viaje a Israel y Palestina

Mientras paseaba por las calles de Jerusalén, conocí una mujer palestina, que, actualmente reside en España. Venía de visitar a una comunidad de monjas católicas españolas. Me explicó que andaban muy atareadas buscando personas que pudieran ayudar a un grupo de cinco familias palestinas. El gobierno israelí había decretado que sus viviendas eran ilegales y tenían que destruirlas. Si no lo hacían ellos mismos, el gobierno las destruiría, pero cobrándoles todos los costes.

Se trataba de familias muy humildes, y como no podían asumir el coste del derribo, esperaban que los voluntarios reunidos por las monjas pudieran hacer el trabajo sin ningún coste.

El caso me era muy familiar, pues mi amiga Ester, que trabajaba entonces en Israel, me había puesto al corriente de la situación. A pesar de que esas familias vivían en territorio Palestino, ocupado de hecho por Israel, pero de manera ilegal y sin el reconocimiento internacional, el gobierno se permite ilegalizar las viviendas de propietarios palestinos e ir arrasándolos una a una. En su lugar se construyen nuevas viviendas que sólo pueden adquirir los israelíes. Así, poco a poco, incluso la parte de Jerusalén que corresponde a los palestinos, acaba siendo habitada por israelíes.

Es una ocupación de facto, abusando de la legislación israelí, violando la ley internacional y haciendo caso omiso de los requerimientos de la comunidad internacional. El objetivo es muy claro. Conseguir que un día sólo haya habitantes israelíes en Jerusalén, y no haya necesidad de compartir esta ciudad, originariamente palestina, con un supuesto futuro estado palestino.

Objetivo, Jerusalén

En la declaración de las Naciones Unidas por la que se creó el estado de Israel, Jerusalén quedaba por completo en territorio palestino. Con las sucesivas guerras entre los dos pueblos, Israel se ha anexionado, de facto, toda la ciudad. Aún con una población palestina muy numerosa, controla por completo todo el territorio, y, gracias al muro que está construyendo, ha conseguido separar a los palestinos de otras ciudades de su capital.

Para los habitantes de las ciudades palestinas de Belén, Ramada o Hebrón, por ejemplo, que se encuentran muy cerca de Jerusalén, es prácticamente imposible acercarse a la ciudad. Rodeados como están por el muro israelí, necesitan un permiso para cruzar los diferentes “Check points”, que, obviamente, controlan soldados israelíes. Cruzarlos, aún con permiso, puede ser una pesadilla. Nunca se sabe cuanto tiempo se va a invertir, y esto, sin duda, hace que muchos desistan.

Algunos casos son esperpénticos. Por ejemplo, los habitantes de Kalkidia viven cercados por un muro que rodea totalmente la ciudad. Los campos en los que trabajan se encuentran fuera del muro, y cada día han de salir y entrar, dependiendo del estado de humor de los soldados israelíes.

Cada año dejan Palestina miles de palestinos. Emigran a otros países, hartos ya de la situación. Como explican muchos, no es fácil soportar la humillación constante a la que les somete el gobierno israelí.

Evitar el estado palestino

El gobierno israelí, al mismo tiempo, va creando nuevos asentamientos en la franja entre Jerusalén y el Mar Muerto. Grandes ciudades amuralladas de entre 40 y 50 mil habitantes, la mayoría provenientes de países del este, como Rusia. Después, la necesidad de proteger a sus habitantes, establecidos en pleno territorio palestino, justifica la creación de un gran muro, que parte en dos Palestina, y hace por tanto inviable, que un día pueda existir un estado palestino. Y todo ello con la connivencia de los Estados Unidos, que no hacen nada para evitarlo.

La expulsión “legal” de palestinos que viven en Jerusalén, o el éxodo constante que provoca la humillación a que están sometidos, además de la situación insostenible en que viven, consigue uno de los primeros objetivos del gobierno israelí, reducir el número de palestinos en Palestina, mientras se incrementa el número de “supuestamente” judíos. 

Es lo que muchas personalidades internacionales empiezan a llamar, ya sin tapujos, un verdadero apartheid. El gobierno israelí tiene una estrategia, que sigue sin pausa, y que busca la desaparición física del pueblo palestino en todo el territorio que considera, tal como dice la Biblia, pertenece al pueblo judío. 

Curiosamente su objetivo coincide con el que tenía Hitler cuando decidió exterminar a todos los judíos de Europa. Evidentemente, los israelíes han aprendido de la experiencia vivida y han modernizado los métodos, haciéndolos más sutiles y más efectivos.

El apoyo del gobierno israelí a la creación de Hamás, que defienden muchos expertos, también responde a esta estrategia. Con Hamás en el poder en la franja de Gaza, han conseguido dividir a los palestinos, y de paso, este grupo terrorista parece darle razones a Israel para bombardear de tanto en tanto el territorio palestino y liquidar a unos miles de inocentes.

A los 1.400 que murieron en la última gran incursión en Gaza, un territorio diminuto, igual que un campo de concentración, que Israel controla perfectamente, hay que sumar otras decenas de muertos que han ido incrementando la lista de víctimas en sucesivos bombardeos, de los que a penas se habla en los medios de comunicación. No es extraño que muchos ya hablen de auténtico genocidio, aún corriendo el riesgo de perder credibilidad ante una opinión pública, a menudo muy desinformada sobre lo que de verdad está ocurriendo en ese rincón del mundo.

Por ello recomiendo viajar a Israel. Una visita, por supuesto pisando Palestina, aclara muchas dudas y pone mucha luz a la verdad de lo que allí está sucediendo.

divendres, 6 de març del 2009


DEMAC INFORMA

1 ANY I MIG DE GOVERN = TRES ABOCADORS.

En només un any i mig de govern de PSC, Transparència i ERC, ja tenim tres abocadors a Castellbisbal.

Abocador a Can Costa. El paratge agrícola que hi ha entre el camí de Can Costa a Pagueres i la Masia de Can Costa s’ha convertit ja en un abocador. A finals de febrer la Demac es va personar a l’indret on es fa l’abocament de terres per fer-hi unes fotos. Vàrem poder comprovar que es feien dos abocaments paral·lels: un de runes d’obres, amb ferros, plàstics i pneumàtics i l’altre de terres, que serveixen per anar ocultant els primers. Ho vàrem denunciar de seguida a l’Ajuntament, els mossos d’esquadra i la SEPRONA però, de moment ni s’han paralitzat els abocaments ni s’ha fet res per evitar-ho.
El paratge de Can Costa està considerat zona rural i per tant a protegir. L’abocament de materials potencialment contaminants és un delicte. Demanem una explicació a l’actual equip de govern: S’han oposat a aquests abocaments ? , Han facilitat permisos per dur a terme l’ activitat ? , Quin control esta fent sobre la procedència dels materials i quantitat abocades ?.
Abocador a Can Flavià de les Illes. Un indret allunyat del casc urbà i que és molt a prop de la Riera del Morral s’ha convertit en un altre abocador. La zona era fins ara un bucòlic camp de fruiters, que s’han tallat per poder-hi abocar terres. Tampoc ens consta que s’estigui fent cap control.

Abocador de Can Galí. Sembla que ha estat el preludi d’una política de govern que res té a veure amb el que s’havia fet a Castellbisbal fins ara. Can Galí ha estat el primer. 15 mesos després de denunciar-ho i de que es paralitzessin els abocaments tot segueix igual. El compromís de la senyora Alcaldessa de retirar les terres ha quedat en no res. La falta d’interès per recuperar la zona afectada per un abocament que haguessin volgut que passés inadvertit es també evident. I és clar, no s’ha depurat cap responsabilitat, tot i que no hi havia cap permís oficial que ho permetés.

Des de la DEMAC estem espantats de veure per on van les coses. L’actual equip de Govern de l’Ajuntament ja ha demostrat no tenir ni la més mínima sensibilitat en quan a protegir el nostre entorn. Es mofen de les nostres instàncies i denúncies, no ens donen les respostes que demanem, no hi ha intenció de col·laborar a l’hora de buscar solucions i mal parlen de la nostra Associació, intentant desprestigiar una entitat que porta 19 anys treballant per la protecció del medi ambient a Castellbisbal.








Abocaments a Can Costa


Abocaments a Can Galí


dijous, 5 de març del 2009

Festa de l’arbre sense ànima

El grup ecologista DEMAC, ha decidit no organitzar ni participar en la Festa del l’Arbre 2009, que organitza l’Ajuntament de Castellbisbal.

Després d’organitzar al llarg de 18 anys la Festa de l’ Arbre, excepte l’any 2008 per la sequera, la DEMAC, enguany,  no participa en aquesta activitat. Us volem explicar les meditades raons que ens han portat a prendre aquesta decisió, per nosaltres molt costosa.

El mes de desembre del 2007, sis mesos després que el nou Regidor de Medi Ambient, Sr. Ferrero, (ERC) prengués possessió del seu càrrec, i veien que no es posava en contacte amb nosaltres, vam demanar-li una reunió. En aquella primera i única trobada la DEMAC es va oferir a col·laborar en temes mediambientals, tal i com s’havia fet fins llavors. A data d’avui encara no hem rebut cap resposta.

Al febrer del 2008, la DEMAC respon als escrits publicats a diferents butlletins dels partits polítics que formen l’actual equip de govern municipal (PSC-Transparència i ERC)  a la premsa, i que donen informacions falses sobre la nostra entitat. Aquests partits intenten desprestigiar la DEMAC i vincular-la a Alternativa.

Responem amb un full informatiu on expliquem, de manera clara i detallada, la nostra història, tota la feina que hem fet al llarg d’aquests anys, i cap a on anem. En aquell escrit demanàvem una rectificació pública, adreçada a tota la població, per part de l’equip de govern. A data d’avui no hem rebut cap resposta.

També hem convidat al Regidor de Medi Ambient, Sr. Ferrero (ERC), a continuar amb la ponència tècnica amb la DEMAC, que tants bons resultats havia obtingut durant tants anys, i que havia permès una col·laboració molt estreta entre la nostra entitat i l’Ajuntament, primer amb el govern socialista i després amb el d’Alternativa. A data d’avui no hem rebut cap resposta.

Després de 21 mesos, el Sr. Ferrero (ERC) no ha volgut parlar amb la DEMAC. A més, les afirmacions publicades a l’ERA, el full “informatiu” d’ERC, deixen força clar l’opinió que aquesta formació, en té de la DEMAC.

En el full informatiu “L’ERA” del mes d’octubre de 2008, publicat per Esquerra preguntaven “on era la DEMAC per denunciar aquells fets tan aclaparadors”, responent “Ja ho tenim, eren a preparar la botifarrada per la Festa de l’Arbre i això els mantenia molt atrafegats”.


Doncs senyors de l’Ajuntament, estem molt segurs, pel que hem vist fins ara, que no tindran cap problema a preparar vostès la botifarrada.  Llàstima que han captat molt bé les formes, però gens ni mica el contingut d’una festa que, veient la sensibilitat que tenen pel medi ambient, no té gens d’ànima.

dijous, 1 de gener del 2009

Lanzarote

Lanzarote, exemple de sostenibilitat?



La pressió del turisme ha provocat al nostre país la destrucció irreparable de paisatges de gran bellesa. Lanzarote ha aconseguit preservar els seus delicats ecosistemes, però, quan temps més podrà seguir així?

Una illa única

L’illa de Lanzarote té un dels ecosistemes i paisatges volcànics més excepcionals de l’arxipèlag Canari. En ella es troben presents una amplia representació de diferents ecosistemes de gran valor, que cal protegir. Has sentit parlar del cranc cec del jameos? Per assegurar la seva conservació, que tots nosaltres puguem seguir veient-los i mantenir l’illa al marge de l’especulació que ha destruït les Balears, o la Costa Brava, per exemple, l’any 1993, Lanzarote va ser declarada Reserva de la Biosfera.

Aquesta petita illa de poc més de 800 metres quadrats, té 11 espais naturals protegits a través de la Xarxa d’Espais Naturals de Canàries. Tots ells poden visitar-se en tres o quatre dies i deixar estupefacte per igual a tots els turistes que s’acosten durant tot l’any a aquest paradís natural. Una excel·lent temperatura, estable durant tot l’any, i les formidables platges de sorra negra i blanca, són un gran atractiu turístic. Però són els seus monuments naturals, el centenar de volcans, els paisatges i les reserves de bellesa singular, els que acaben deixant bocabadat al personal.

Totes aquestes coses que la fan tan extraordinària podrien set també la causa de la seva destrucció, si es cedís als interessos especulatius dels que veuen la possibilitat d’un gran negoci. Mantenir a ratlla el número d’hotels, amb una moratòria gens fàcil de defensar davant la pressió de les constructores; aprofitar al màxim els escassos recursos d’aigua i electricitat, o donar un tractament adequat als residus urbans, són reptes que cal enfrontar per a un creixement sostenible que asseguri la preservació del medi.

Reserva de la Biosfera

Lanzarote compta amb una extraordinària riquesa de plantes endèmiques, exclusives de l’illa, com el salado blanco o el pinilo llantén. Entre els invertebrats hi destaca el grill que viu a les colades de lava, o el cranc cec de los jameos, que és l’espècie més popular d’una enigmàtica fauna aquàtica d’importància internacional. Els seus parcs naturals són refugi d’una desena d’aus amenaçades. El llangardaix atlàntic, el perenquén mojorero, o la musaranya canària, tots ells endèmics, són una excel·lent mostra dels rèptils i mamífers que acull.

Per protegir tota aquesta riquesa natural va néixer l’any 1976, en el si de la UNESCO, la Xarxa Mundial de Reserves de la Biosfera. És un instrument dels més importants per a la conservació de la natura, al temps que la conjuga amb el desenvolupament sostenible de la regió. És obvi que en aquesta illa, com en altres indrets, hi viuen uns homes que també han de subsistir i, per això, cal buscar la manera de conviure d’una manera sostenible.

La declaració de reserva de biosfera implica tota una sèrie d’accions de conservació, però també d’investigació, seguiment del medi ambient, control i de mesures per assegurar la sosteniblitat. Per un costat, s’ha fet un treball molt important per identificar la diversitat biològica i les activitats amb efectes perjudicials. Per un altre s’ha apostat per energies netes com la solar o la eòlica, i per una construcció a escala humana, que no trenca amb el paisatge.


La Natura i l’home

La mà de l’home a l’illa destaca sorprenentment per al visitant. Al contrari del que ha passat a tants altres llocs, aquí, els conejeros, com s’autoanomenen els habitants de Lanzarote, han donat una lliçó de respecte per l’entorn. Les activitat tradicionals com l’agricultura, la pesca artesana, o l’explotació de les salines s’ha portat a terme en absolut equilibri amb el medi. El paisatge és un signe d’identitat cultural, del que tots se senten molt orgullosos: l’arquitectura local s’ha amollat a la geografia de l’illa integrant-se perfectament en aquest.

La figura de César Manrique, lligada estretament a Lanzarote, és d’obligatòria menció. Aquest arquitecte, pintor i escultor, és un artista complert, amb una sensibilitat remarcable, que ha deixat la seva empremta per sempre. Les escultures que ens acompanyen al llarg de tota l’illa, les pintures, les cases, i l’adequació de tots els monuments visitables, ens recorda sempre aquest enamorat de la seva terra. La seva lluita per mantenir una línia harmònica en tot el territori ens ha deixat una perla, “la joia de la corona”.

Si aneu a Lanzarote prepareu-vos per tenir una sorpresa darrera l’altra. Els túnels capritxosament esculpits per la lava s’han aprofitat com passadissos i acollidores habitacions de cases que no deixen endevinar, per fora, tots els secrets que amaguen per dintre, en el seu interior. Les parets de lava en forma de cercle, a prop del mar, protegeixen del vent els banyistes que prenen el sol. I els forats de terra negra acullen unes vinyes ben peculiars, que donen un vi molt característic, amb el que acompanyen la deliciosa i sorprenent cuina canària. Heu sentit parlar del Mojo Picón.

La crua realitat

La declaració de reserva de la biosfera no ha impedit l’especulació “salvatge” i la realització d’obres que han destruït zones que haurien d’haver estat protegides. Els grups ecologistes canaris no paren de denunciar l’amotllament de la normativa als interessos privats, o projectes que neixen sense autorització, però que ningú no atura o impedeix. Les principals campanyes de protesta han estat contra la instal·lació d’un nou radar a la Muntanya Blanca, la construcció d’un port esportiu a Platja Blanca, un projecte de camp de golf i el creixement desmesurat de noves places hoteleres.

La construcció d’un complex hoteler sobre un sistema de dunes a sobre mateix de la platja del Puerto del Carmen i l’Aparthotel los Fariones, van provocar a finals dels 80 les protestes més intenses que es recorden a l’illa. El mateix César Manrique va participar i patir la impotència i perplexitat davant un obra tan aberrant, que malgrat tot no es va poder aturar. Quinze anys després el Tribunal Suprem va ordenar el seu enderroc. El Ministeri, en lloc de desmuntar les obres il·legals segueix inaugurant “acondicionaments” i permeten barbaritats com el port esportiu Marina Rubicón, a Platja Blanca. Construït sense llicència, denunciat per la comunitat científica, per ONG’s, i per la pròpia UE, segueix endavant.

La destrucció del litoral de Lanzarote segueix amb el consentiment del govern espanyol i Coalició Canària. Els seus ecosistemes estan amenaçats i el futur no pinta massa bé. El pols entre els interessos d’empresaris sense escrúpols, amb la complicitat dels polítics, i el poble canari es manté. El Guincho, el grup ecologista de Lanzarote no es rendeix i segueix lluitant. Ara a més ha encetat una campanya molt potent que amb el lema “Ni una cama más” pretén impedir la construcció de nous hotels. L’illa, com tot Canàries, té un límit.

www.benmagec.org/benmagec/index.html

Ai aquests gatets!

A més dels perills derivats de l’acció de l’home, d’alguns homes sobretot, l’illa s’ha enfrontat a altres amenaces, les de les espècies animals i vegetals que han estat importades i introduïdes a Lanzarote, amb conseqüències desastroses per a la fauna i la flora locals. Existeix un llistat ben detallat d’aquests invasors, com la granota Toro vinguda dels EU, les rates, o alguns tipus d’algues. I entre tots aquests hi destaca un d’aspecte ben inofensiu, però demolidor, el gat.

El gat domèstic abandonat torna al seu estat salvatge i és responsable de la extinció o disminució de nombroses espècies animals, particularment aus i rèptils. El resultat de la seva introducció a molts indrets, no només a Lanzarote, ha estat catastròfic per espècies que havien evolucionat sense depredadors. Com també han fet els governs de Nova Zelanda, Austràlia, o el mateixos EU, a aquesta illa han hagut de posar-se en marxa programes de control i eradicació de gats.

Aquest mininu tan simpàtic s’alimenta de conills, però també d’espècies amenaçades i protegides, com els diferents tipus de llangardaixos, la musaranya canària i moltes aus petites. El cas més preocupant és el dels llangardaixos, dels que, es calcula, en queden entre 150 i 200 a la illa de El Hierro, uns 400 a Tenerife, i menys de 20 a La Gomera. Ja sabeu, si teniu un gat a casa, no l’abandoneu, i doneu-li força menjar, o altres en pagaran les conseqüències...


www.gobiernodecanarias.org/medioambiente/biodiversidad/introduci.../index.htm
www.issg.org