dimarts, 1 de gener del 2008

Reportatges

Aquí penjo alguns dels reportatges que vaig publicar al web del 3XL.net (TV3)

ANY 2001

Aliments biològics i falsos “Bio

Ecologistes en acció ha posat el crit al cel. El govern estatal, pressionat per la indústria d’aliments, ha elaborat i aprovat un projecte de Reial Decret que permet utilitzar el terme BIO indiscriminadament als aliments que no són biològics.


Govern contra-natura

Com era d’esperar, els sectors que produeixen aliments en condicions biològicament sanes s’han manifestat en total desacord i exigeixen la immediata paralització del projecte. Espanya, com en altres temes, torna a saltar-se la legislació comunitària, que no permet l’ús de la paraula Bio per aliments que no procedeixen de l’agricultura biològica/ecològica. Ara, qualsevol aliment amb additius, pesticides i, fins i tot, amb organismes manipulats genèticament (transgènics) pot etiquetar-se BIO o biològic.

Les denominacions “biològic” i “ecològic” estan protegides pel reglament CEE 2092/91 en relació a la producció agrícola d’aliments. Segons aquest, els agricultors que no compleixin estrictament la normativa i que no estiguin inscrits en els registres oficials de l’agricultura biològica/ecològica no poden fer-ne ús. Malgrat això, des que el tema bio es va posar de moda, nombroses marques introdueixen al mercat productes amb l’esment “bio”, sense que això tingui res a veure amb la qualitat que implica la denominació oficial.

La gran indústria infligeix la llei sense que res es faci contra ella. Ara, a més, ha aconseguit convèncer el Govern per legalitzar aquest frau. Per tot això, diverses organitzacions cíviques, ecologistes i de defensa dels consumidors han encetat una campanya per fer arribar al govern la major quantitat possible de signatures en contra d’aquest engany.




Això és la guerra

Segons els ecologistes, la història de l’agricultura biològica al nostre país ha estat, des de el seu origen, frenada, objecte de xantatge i manipulada no solament pels interessos de la gran indústria, sinó també pels polítics i els poders públics. Aquest tipus d’agricultura pot ser vista com una competència perillosa, ja que posa en evidència els perills innecessaris de la indústria química i, per tant, de la indústria alimentaria.

L’existència d’un mercat biològic pot fer molt de mal al convencional, sobre tot en aquests temps de vaques boges, dioxines, febres aftoses ... El producte biològic –ecològic s’associa a no contaminat, lliure de pesticides i altres productes químics i sintètics. El sector de la producció agrària i ramadera biològica/ecològica consideren que la decisió del Govern és il·lògica i abusiva i pot perjudicar greument aquest sector.

És lògic pensar que el Govern hauria de donar suport a aquells sectors que aposten per una producció neta, segura per als consumidors i respectuosa amb el medi ambient. Però com en tants altres casos, ha decidit justament al contrari. Els ecologistes ho tenen clar, Govern i indústria alimentaria no han pogut impedir el creixement de la producció agrària i ramadera biològica a Espanya, tot i els intents reiterats. La lluita per la producció i elaboració d’aliments lliures de substàncies químiques i sintètiques que no siguin origen de malalties, i que permetin la regeneració de les terres, l’aigua i l’aire, no es pot perdre ara.

www.vidasana.org/gob_contra_sector.html
www.biocultura.org/falsos_bio_c.html


L’agricultura biològica

L’agricultura biològica es diferencia de l’actual agricultura industrial en què no utilitza agroquímics, està lliure de pesticides, herbicides i altres productes tòxics, per a les plantes, per els agricultors i per als consumidors. No es tracta d’una nova tècnica agrícola, ni tampoc d’una agricultura “tradicional”, poc productiva i esgotadora del sol. Al contrari, és creativa, científica i avançada i permet la solució de greus problemes ambientals, sanitaris i socials, produïts pel desequilibri que ha comportat la desaparició de la veritable agricultura i els agricultors.

La no utilització d’agroquímics estalvia diners al productor, que aprofita els subproductes de la finca (adobs naturals) per a la fertilització de la terra, evitant així que contaminin. S’estalvia en maquinaria pesada i combustible, impulsa la creació de llocs de treball i millora la salut de tots. A més, l’agricultura biològica es caracteritza per conservar i ampliar la varietat de plantes cultivades, amb les que milloren el sol i protegeixen les collites. I finalment, respecta les espècies silvestres animals i vegetals que conviuen al voltant dels cultius.

Científics i tècnics de tot el món porten més de 40 anys estudiant i treballant per a la millora de les tècniques agronómiques de l’agricultura biològica. La terra es veu com un organisme viu que s’ha de cuidar, protegint l’equilibri del seu ecosistema. Després, a l’hora d’elaborar els productes, no s’utilitza en cap moment del procés additius de síntesi de cap tipus. S’han recuperat antics procediments com el secat, el buit, el fred i les fermentacions, aplicant els coneixements actuals. I és que es tracta d’una indústria que pretén estar al servei del consumidor i en col·laboració del pagès, no massa gran, no massa lluny del consumidor i senzilla.

www.biocultura.org/agricultura_bio.html

Molt més saludable

Els productes biològics, cultivats sense agroquímics, respectant els ritmes naturals i sense additius, són equilibrats i molt rics en nutrients. El seu contingut per unitat de pes és superior als dels convencionals, i per això, cobreixen millor les necessitats amb menor quantitat. A més, protegeixen millor la salut de tota la família. Segons dades oficials, el 60% de les malalties degeneratives estan relacionades amb el menjar. El consum generalitzat d’aliments biològics, suposaria un gran estalvi per a tots.

Amb els aliments biològics es recupera el veritable sabor dels aliments, es conserven millor i es contribueix a l’estalvi d’energia, ja que no s’utilitza excessiva maquinaria, i al reciclatge. És una forma de producció que no solament contempla els aspectes relacionats amb la salut i el medi ambient, sinó que a més regenera i enriqueix el patrimoni de l’agricultor i per tant de la natura.

Un aspecte important a tenir en compte és que manté la població rural i, per tant, preserva la vida rural, la cultura i la tradició camperola. També es busca alliberar l’agricultor de la dependència de les grans empreses i transnacionals de les llavors i els fitosanitaris.

Tot plegat, un munt de raons per demanar aliments biològics. Una elecció responsable que pot portar molts canvis en l’activitat d’empreses i administracions, impulsant-les cap a mètodes i productes més respectuosos amb el medi i la salut. És el poder que tenim tots com a consumidors.


Legislació

L’agricultura biològica està protegida pel Reglament Comunitari CEE 2092/91, i com cap normativa espanyola pot anar en contra d’aquest, el Govern està infringint la legislació comunitària. Segons aquesta, cap indústria pot utilitzar les denominacions “bio”, biològic”, “eco”, “ecològic”, “orgànic” i biodinàmic” sense que els productes estiguin garantits pels organismes de certificació oficial. La Comissió europea ja anunciat que iniciarà un procés de sancions contra el govern espanyol.

La denominació “BIO” està també regulada per la llei ens els diferents Consells Reguladors de l’Agricultura Biològica de les 17 comunitats autònomes. Només pot utilitzar-se en l’etiquetatge d’aquells productes la procedència dels quals està controlada i garantida per aquests. Ells són els encarregats de portar a terme els controls necessaris i són els que autoritzen la utilització de les denominacions “BIO”, “ECO”, i del seu segell.

El govern espanyol actua amb mala fe i en contra de l’interès general dels consumidors quan desprotegeix un terme protegit pel dret comunitari. Amb el Decret viola també el reglament CE 1804/99 que harmonitza les normes d’etiquetatge per protegir els consumidors. Finalment va contra la seva pròpia normativa al violar expressament la Llei 34/1988, General de Publicitat, al permetre i fomentar publicitat il·lícita per part de les marques que violen el Reglament Comunitari.

Falsos Bio

La via legal empresa per alguns organismes de control i associacions de fabricants és lenta i sense resultats, deixant desemparats els interessos del sector i dels consumidors. Per aquest raó han decidit informar el consumidor fent córrer llistats amb les marques comercials que utilitzen de manera enganyosa la paraula “BIO”. Es demana el boicot a tots aquests productes Falsos Bio.

BIO DANONE. Yogures. BIOCLESA. Lácteos Clesa, SA.BIO CALCIO-NESTLÉ. Yogures. BIO CENTURY. Diferentes preparados alimenticiosBIO DON SIMON. J. García Carrión. ZumosBIO LIVIANA. Gestión Fuente Liviana, S.L. AguaBIOFILUS. Yoplait. Yogur.SVELTESSE BIO CALCIO. Leche en polvo Nestlé.BIOCREAM. Biohelado España.BIOFRUTAS. Helados Royne.MIAU BIONATURE. Conservas. BIO QUESO NATURAL. García BaqueroBIO FRUTAS. Leche Pascual, S.A. ZumosBIOSAN. Virginia GalletasCELTA Efecto Bio. Lácteos de Galicia, S.A.BIO LIQUIDO. Clesa. Alimento de leche. MAMA LUISE. Queso fresco Bio.SVELTESSE BIO CALCIO. Nestlé. Leche en polvoBIO MANAN. Merk Farma. BarritasBIO KAIKU. Parlat. YoguresBIO NAN YU. Galletas para control de la dieta. BIO EL VENTERO. Quesos Forlasa, SA. Quesos.BIO CENTRAL LECHERA ASTURIANA. Yogurt y leche.BIO NATURAL. Hipercor. Yogurt.BIO COVAP. S. Coop. Valle Los Pedroches. Zumo.BIO FRUTAS. Helados Royne, SA. Helados.BIO 3. Biodés. Infusiones.BIO PLAN. Manasul. Infusiones. BIO FORM. Dietisa, SL. Zumo.BIOPAVO y BIOYORK. Casademont.BIOACTIVAS. Galletas Gullón.


Juliol de 2001

El negoci de les armes


La construcció i venda d’armes és un negoci per a aquells que les fabriquen. La societat civil no en treu cap benefici, només mort i destrucció. L’armament més eficaç és aquell que mata més i millor.

Contra la Pau


La caiguda del mur de Berlín, símbol del final de la Guerra Freda, va posar fi a la carrera d’armaments. Semblava que finalment es podia produir una reducció dràstica de la despesa militar mundial i un augment de les inversions en fins socials i de desenvolupament, que permetessin pal·liar les desigualtats i acabar amb la injustícia, mare de tots els conflictes. Però deu anys després s’ha pogut comprovar que el retall ha estat insignificant, no s’ha destinat a les finalitats previstes i les desigualtats entre països rics i pobres no han parat d’augmentar, així com les diferències entre les classes socials dintre dels propis països del Nord.

Segons l’ONU, universalitzar l’ensenyament i l’assistència primària, immunitzar tot els nens contra les malalties comuns, eliminar totalment la desnutrició , aconseguir l’abastament general d’aigua potable, i reduir en un 50% la mortalitat de nens menors de 5 anys, podria costar entre 180.000 i 240.000 milions de dòlars, d’acord amb el pressupost dels programes del PNUD fixats per al període 1995-2000. Una reducció mundial de la despesa militar d’un 3% anual durant el mateix temps hagués alliberat la quantitat de 460.000 milions de dòlars.

L’increment de la despesa en investigació militar, en nous projectes armamentístics, o de defensa, com el de “la guerra de les galàxies”, no tenen cap utilitat social, fomenten la cursa d’armaments i les guerres al tercer món, i treuen recursos molt necessaris per a la societat civil. El pitjor és que mostren l’opció clara per una política de seguretat basada en l’estructura militar i policial i no en la cooperació i la confiança mútua entre països. La superació de les injustícies, de les desigualtats i la creació d’un clima de confiança que, per a molts experts, són la major garantia de seguretat, no entren dins els plans del nostres governants.

www.justiciaipau.org/centredelas



El negoci de la mort

El comerç mundial d’armament és un negoci molt lucratiu que mou més de 820.000 milions de dòlars anuals. Els països europeus són importants exportadors d’armes. Des de la segona guerra mundial no ha existit cap conflicte bèl·lic en què els exèrcits no hagin fet servir armes de producció europea. Espanya, en el 12º lloc del ranking, no es queda al marge. Diferents organitzacions han denunciat que gran part de l’armament que ven, té com a destí països que violen el codi de conducta de la UE, com Guinea Equatorial, Marroc o Turquia, on els drets humans són violats sistemàticament.

Aquest comerç es considera una activitat comercial més. Ningú s’atreveix avui a fer un discurs en contra del desarmament, però no es para de promocionar la seva venda. Un negoci de mort i sofriment quan es canalitza cap a determinats països i que es manté sota un fort secretisme, indispensable per realitzar operacions mal vistes per l’opinió pública o que estan prohibides per la legislació del país exportador.

Tres quartes parts del comerç d’armament està controlat pels cinc membres permanents del Consell de Seguretat (EUA, amb el 47% de les vendes, Gran Bretanya, França, Rússia i Xina) precisament aquells que tenen la obligació de desenvolupar el desarmament general i complert del món. Alemanya ve al darrera, seguit per Itàlia, Canadà, Israel, Holanda, Suècia i Espanya. Governs que tanquen els ulls a les conseqüències d’aquestes vendes i del sofriment de les víctimes, ignorant una realitat de la que són còmplices directes.


No podem oblidar tampoc la tragèdia de les mines, que causen unes 26.000 víctimes l’any a tot el món. Es calcula que hi ha 115 milions de mines actives, disseminades per més de 70 països, esperant que algú les faci esclatar. A la segona meitat del segle XX han causat més morts i ferits que les armes químiques i nuclears juntes. Les mines sobrecarreguen la infrastructura sanitària, hipotequen l’economia, bloquegen el turisme i dificulten la pau. Desactivar-les costa 100 vegades més que instal·lar-les, i tampoc per això hi ha recursos.





Adéu a les armes

Pistoles, rifles, metralladores, llançagranades..., armes lleugeres que són responsables de quatre de cada cinc víctimes, que maten més que els grans vaixells de guerra o els sofisticats avions de combat. Es calcula que en tot el món existeix un arsenal de 500 milions d'armes de foc, sense comptar les dels cossos policials i de seguretat. Per mirar de posar fi al degoteig constant de víctimes que provoquen, es porta a terme a nivell mundial una campanya contra les armes lleugeres.

El cas és molt preocupant als Estats Units, on es diu que hi ha més armes que persones, i a tots aquells països on hi ha o hi ha hagut conflictes armats, ja que la possessió d'armes per part de la població els allarga en el temps i els fa més difícils de tractar. Aquestes armes que circulen amb gran facilitat acaben en mans de delinqüents, grups terroristes, paramilitars o ciutadans privats. Aquesta difusió multiplica els punts de violència al planeta.

Un estudi demanat per Nacions Unides i presentat l'any 1997, va recomanar l'organització d'una conferència internacional per lluitar contra el tràfic d'armes petites, destruir els arsenals sobrants i adoptar moratòries regionals. A més dels esforços a nivell d'organismes internacionals, ONG de tot el món vetllen i treballen perquè aquest tema sigui tractat amb urgència i serietat. Centenars d'organitzacions han anat preparant documents i fent reunions internacionals, seguides per molts governs. La darrera reunió internacional està prevista pel juliol del 2001 a Nova York.

A Espanya, Amnistia Internacional, Greenpeace, Intermón i Metges Sense Fronteres
porten a terme una campanya conjunta per aconseguir la transparència i el control del comerç d'armes. Més de 50 ajuntaments s’han adherit ja a la petició feta al govern espanyol per assumir uns compromisos contra el secretisme imperant, pel control i la recompra i destrucció d’armes lleugeres. "Adéu a les armes" compta amb el suport de moltes altres ONG, universitats, institucions i el recolzament tècnic de la Càtedra Unesco sobre Pau i Drets Humans de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Amnistia Internacional www.a-i.es.org

Espanyols i tràfic d’armes


Nacions Unides denunciava el maig passat la vinculació de l’empresari i cònsol espanyol a Libèria, Manuel Cuenca, amb el tràfic d’armes. Segons l’informe aportat, un avió de la companyia WEASUA, propietat del Cònsol Honorari Espanyol, va realitzar moviments d’armes des de Burkina Faso a Libèria. Greenpeace ha descobert també evidències de la implicació d’altres empresaris espanyols en el tràfic d’armes a la regió.

Des de diferents països africans s’està proveint d’armament a les parts involucrades en el conflicte bèl·lic de Sierra Lleona, país sobre el que existeix un embargament del comerç d’armes. Els venedors, governs i empresaris de la indústria forestal principalment, obtenen a canvi diamants i matèries primeres com la fusta.

Un grup d’experts del Consell de Seguretat de les Nacions Unides van investigar un carregament de 68 tones d’armament comprades a Ucraïna per un representant del Ministeri de Defensa de Burkina Faso, a través d’una empresa amb seu a Gibraltar, i que finalment van acabar a Sierra Lleona. Un dels avions utilitzat per al trasllat d’armes des d’aquest país a Libèria va ser, entre altres, el de Lleoní Minin, ciutadà ucranià afincat a Ibiza, considerat per Nacions Unides com el més gran traficant d’armes a l’Àfrica, detingut ara a Itàlia i condemnat a dos anys de presó. El segon avió detectat pertany a la companyia de Manuel Cuenca, i per això es vincula també al sector empresarial espanyol amb el tràfic d’armes.

Recerca militar


La recerca amb finalitats militars rep més del 30% dels recursos totals destinats a recerca i desenvolupament (R+D). Malgrat això, com passa amb el comerç d’armament, està envoltada per un secretisme que evita que se’n parli als mitjans de comunicació. El seu objectiu és crear nous armaments més eficaços, que matin més i millor. El resultat de l’aplicació de les noves armes durant aquest segle ha estat irrefutable, el 90% dels morts són civils. Ningú s’en lliure del conflicte.

Més de mig milió de científics a tot el món es dediquen exclusivament a la R+D militar. Reben uns recursos 5 vegades superiors als destinats a investigació sanitària i 10 vegades més als d’investigació agrícola. Recursos que surten dels nostres impostos i que van a parar sobre tot a empreses privades, que són les que fan la recerca, i exerceixen una gran pressió sobre els governs. La majoria d’innovacions militars no tenen aprofitaments civils i consumeixen recursos i riquesa per crear productes que molt sovint no es faran servir i que es podrien destinar a recerca amb fins civils.

Com sempre, els diferents governs implicats mantenen que cal disposar de les armes tecnològicament més avançades per mantenir la pau i garantir la seguretat de tots. Guerres com la del Golf o la de Kosova van deixar ben clar, però, que la contribució de les “armes intel·ligents”, les més cares, va ser menyspreable. Són en bona part inútils i fomenten la cursa d’armaments.

Recerca militar a Espanya


Espanya és el país desenvolupat del món que menys inverteix en recerca i desenvolupament (R+D), menys de l’1% del PIB l’any 1999, però, en percentatge, dels que més en recerca militar. L’any 2000 es van destinar 241.202 milions de pessetes, el 42% del pressupost total en investigació. Alemanya dedica el 8% i França el 30%. Des que governa el PP la despesa en R+D militar ha experimentat un increment del 400%. Diners que van a parar majoritàriament a un reduït grup d’indústries d’armament per tal de subvencionar el desenvolupament de quatre noves armes: l’avió de combat Eurofighter (EFA-2000), la fragata F-100, els carros de combat Leopard i l’avió de transport militar C-295.

Els pressupostos per R+D militar són més de tres vegades els dedicats a investigació bàsica en totes les ciències socials i naturals, 11 vegades els corresponents a investigació sanitària o 20 vegades els destinats a recerca agrària, 4 vegades superiors als pressupostos de cooperació pel desenvolupament, 55 vegades els recursos dedicats a operacions de manteniment de la pau o 2000 vegades la contribució espanyola a la FAO.

Aquesta situació tan escandalosa ha portat a la Fundació per la Pau i a la Coordinadora Uni per la Pau (UB, UAB i UPC) a engegar una campanya al nostre país amb tres objectius: donar a conèixer la realitat de la R+D militar al món i a l’Estat Espanyol, promoure un debat públic sobre aquest tema i demanar la transferència dels recursos de la R+D militar a civil.


La guerra de les galàxies


La potència militar més gran, els EUA, no vol perdre la seva hegemonia i per això Bush reobre el projecte de Sistema Nacional de Defensa Antimíssils (NMD) conegut com “Guerra de les Galàxies”. La necessitat de protegir-se de països com Corea del Nord, Iraq, Iran i Líbia, països considerats hostils i delinqüents, és la justificació que es dona. El nou projecte suposarà, però, una nova amenaça per a la pau i l’estabilitat mundial. Rússia i Xina ja s’han manifestat en contra, afirmant que podria provocar un desequilibri de poder que situaria als EUA com únic pol hegemònic i viola el Tractat de Defensa Contra Míssils (ABM), que consideren fonamental per a l’estabilitat global i la seguretat internacional.

Efectivament, per poder desenvolupar-lo cal modificar l’ABM, signat l’any 1972 per EUA i l’antiga URSS, i en el que les dues superpotències renunciaven a desenvolupar sistemes de defensa contra míssils. Per a Putin i Jiang Zemin, el projecte americà activarà una nova carrera d’armaments i es capgiraran les tendències positives existents des de la fi de la guerra freda. Rússia ja ha anunciat que estendrà la vida útil dels seus coets nuclears i augmentarà el nombre de caps atòmics, amb l’objectiu de fer vulnerable el nou sistema defensiu. França i Alemanya també han manifestat el seu desacord i el temor a noves tensions internacionals, a més d’una influència negativa en el procés de reducció d’armaments.

50 premis Nobel, les principals associacions científiques dels EUA i molts altres països ho tenen molt clar, el projecte americà provocarà una nova escalada armamentística i reobre el perill d’una guerra nuclear totalment absurda. L’excusa dels EUA és a més una fal·làcia. Només cal comparar la despesa militar dels països del G8 amb la dels 4 “estats hostils” citats, que conjuntament no suposen més que el 3%. El diàleg, la cooperació i la dinàmica d’acords de desarmament, que tants bons resultats ha donat, es menyspreen en favor dels colossals interessos de la indústria armamentística.

www.justiciaipau.org/centredelas/nmddoc.htm


Abril del 2001



Tercer Món

Sentim parlar molt del Tercer Món i sovint rebem imatges dramàtiques i esferidores a través dels mitjans de comunicació. Però la realitat dels països agrupats sota aquest terme és força desconeguda i plena de tòpics i manipulacions intencionades.

La informació

Abans d'endinsar-nos en la problemàtica del Tercer Món cal tenir en compte d'on venen totes aquelles idees que tenim dels països en vies de desenvolupament. La informació que rebem procedeix sempre d'agències i periodistes del Primer Món i per tant, és una visió des de l'òptica del Nord.

Això no és fruit de la casualitat. L'any 1983 la UNESCO va encarregar un projecte que pretenia dotar el sud de les seves pròpies agències d'informació, sota la idea de l'establiment d'un nou ordre mundial de la comunicació. Es tractava de que el Sud tingués la seva pròpia veu. Els EEUU, Gran Bretanya i Singapur es van negar i van abandonar l'organització, que va perdre uns quotes molt importants, que suposaven el 40% del pressupost.

L'informe Mc Bride, resultat del projecte, es va abandonar. L'interès de moltes potències del Primer Món per controlar la informació i donar una versió interessada de la realitat és evident. Així es fan passar com a enfrontaments tribals a l'Àfrica guerres perfectament orquestrades pels països del Nord, per controlar les reserves de petroli o els jaciments minerals.

L'empresa petroliera Elf, per exemple, va ser darrera la guerra a l'ex Congo Brazeville quan el nou president va voler treure'n més profit dels pous de petroli. Van armar els opositors que el van enderrocar, després de matar 10.000 persones. Casos com aquest es multipliquen al continent africà.

Causes Internes

Les causes de l'endarreriment que pateixen els països del TM són moltes i variades, unes internes, que depenen del propi país i altres externes, que depenen de la seva vinculació amb l'exterior. Entre les internes trobem el problema demogràfic, les condicions climàtiques, geogràfiques i de recursos naturals, les estructures socials, polítiques i culturals.

La demografia segueix el mateix procés que abans es va donar a Europa. A mesura que milloren les condicions de vida i disminueix la mortalitat, disminueix el nombre de fills. Les vacunes, l'aigua potable i l'eradicació de les epidèmies disminueix la mortalitat. Això suposa un creixement important de població al principi, que, juntament amb el canvi cultural acaba corregint-se en eliminar-se la necessitat de tenir tants fills. Molts països com Argèlia, Tunísia, la Xina o la Índia s'apropen ja a la situació del Nord.

La manca de recursos naturals pot ser un problema, però la majoria dels països del TM són rics en matèries primeres de tot tipus. Això atrau l'interès del primer món i sovint és la font de tots els seus conflictes. El Japó és un país sense massa recursos naturals i és molt ric, mentre el Zaire que en té molts és pobre.

Finalment, és evident que sense unes condicions d'infraestructures, d'educació o sanitàries, és molt difícil prosperar. Les dictadures i els governs despòtics, deixant a part la responsabilitat que puguin tenir de vegades els països del Nord, suposen també un gran dificultat, sobre tot, quan utilitzen les riqueses dels seus països per augmentar les seves fortunes personals que després amaguen als bancs suïssos



Causes Externes

El colonialisme, el comerç just, la dependència de tipus industrial i tecnològic, o el deute extern són les causes externes més importants. El colonialisme va trencar el sistema productiu, alimentari i d'autoabastiment de les comunitats del Sud. Les va obligar a deixar allò que necessitaven per produir allò que el Nord volia (cafè, cotó, cacau...). També es deuen a aquest les fronteres amb tiralínies que els colonitzadors van establir pels seus propis interessos i que han estat el principi de molts enfrontaments i guerres, a més de destruir el sistema nòmada de molts pobles.

Els països del Tercer Món van aconseguir la seva independència, però altres formes de colonialisme s'han obert camí a través, per exemple, de les injustes relacions comercials Nord-Sud. Els preus dels productes dels pobres es decideixen al Nord, i cada vegada són més baixos, mentre allò que el Nord ven al Sud és cada cop més car. El comerç injust provoca un procés constant d'empobriment del TM.

El Nord va créixer a partir de polítiques proteccionistes que ara força a eliminar als països del Sud. La falsa globalització pretén crear un mercat sense fronteres per als nostres productes. Les multinacionals volen entrar a tot arreu i no els hi planteja cap problema que mantinguem excepcions per aquells productes nostres que la liberalització podria perjudicar. Existeix a més, una dependència industrial i tecnològica. I respecte a les inversions de les companyies transnacionals, inverteixen en allò que els interessa i els resulta rentable, sense mirar els interessos del país on s'instal·len.

Deute Extern i Migració

Als anys 60, i degut a l'excedent de diners de que disposaven els bans pel boom del petroli, van començar a concedir-se préstecs als països subdesenvolupats. La manca d'interès i de control sobre l'ús que es donava a aquests diners, va fer que molts es malbaratessin, o anessin a parar a les butxaques dels governants i dictadors de torn. Una gran part es va destina a la compra d'armament. Només un 10% dels diners prestats van a anar a projectes de desenvolupament.

La impossibilitat de tornar-los en vèncer els termes va obligar-los a demanar nous crèdits i així es va caure en una roda d'endeutament de difícil solució. Avui els països del TM paguen en concepte d'interessos del deute cinc vegades més del que reben en concepte de col·laboració. Lligats per aquest deute han de seguir les polítiques marcades pel Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional, que els obliguen a explotar els seus recursos naturals i retallar les partides dedicades a educació i sanitat, provocant un augment de la pobresa i l'empitjorament de les condicions de vida.

El deute extern permet els països rics tenir lligats als del TM, determinant i controlant les seves polítiques interiors. La situació de pobresa creixent està provocant l'èxode massiu d'aquells que, sense cap opció al seu país, s'aventuren a provar més sort en els països del nord. El problema principal per aquest països és la fugida de cervells. Els més preparats i necessaris acaben a països d'Europa i els EEUU. A França viuen més metges senegalesos que en tot el Senegal. El govern del Senegal els paga els estudis, però ells es queden després a França.

Solucions a l'abast

El pitjor del problema del TM és que avui hi ha prou recursos al planeta com perquè tots pugéssim viure dignament. El desigual repartiment de la riquesa, provocat per unes estructures econòmiques injustes i pel control d'uns països, els del nord, sobre altres, els del sud, està en l'origen d'un empobriment que va en augment. Un repartiment just i equitatiu de tota la riquesa que es produeix al món situaria a tot els països al nivell que avui té, per exemple, Hongria.

Tot i la fi del colonialisme, les antigues metròpolis segueixen controlant les seves ex colònies. El govern dictatorial de Togo, per exemple, es manté gràcies al suport de França, que també va aconseguir evitar la creació d'un mercat econòmic comú entre el mateix Togo, Benín i costa d'Ivori, i que hagués estat molt beneficiós per a la zona. Però fins i tot a nivell d'institucions representatives internacionals, els països del TM tenen ben poc a fer. Al FMI, per exemple, es vota segons la quota que es paga. EEUU aporta el 17'5% i per fer qualsevol canvi s'exigeix un 85% dels vots. Si EEUU no vol, no hi ha canvi possible.

Les 225 persones més riques del món tenen més que 2.500 milions d'habitants. Només el PIB de les 3 persones més riques és superior al dels 48 estats més pobres. Els G7, els 7 països més rics, tenen més poder de decisió que els 168 restants a institucions com l'ONU. Les multinacionals acaparen el 70% del comerç mundial. Veure que cal canviar costa poc ...

Redistribució

Els països que més tenen haurien de cedir i permetre que creixin els altres i visquin en dignitat. Una utopia possiblement, com la creació d'una autoritat mundial que vetlli per aquesta redistribució, però que no és objectivament impossible. Institucions com l'ONU no són prou vàlides, ja que no són democràtiques. Andorra té el mateix dret de vot que la Índia. La societat ha de prendre partit i pressionar a aquest govern mundial.

De moment, moviments socials de diferent índole ja treballen contra la falsa globalització que imposen els rics i per un món més just. Greenpeace en matèria de Medi Ambient, Amnistia Internacional, en drets humans, ATTAC, per aconseguir un control de les activitats financeres..., etc Es fa necessari augmentar la cooperació tant en quantitat com en qualitat. S'ha de superar el 0,7% que no és res, i anar molt més lluny. I tot això és possible. Els diners hi són i les idees i projectes també.

Calen més ingressos que els estat poden augmentar fàcilment, eliminant el frau fiscal, per exemple. Dentistes, advocats, metges, arquitectes, treballadors liberals que defrauden sistemàticament sense que l'Estat faci res per evitar-ho. S'accepta un greuge comparatiu amb la majoria d'assalariats, als que se'ls retira una part important del sou en concepte d'impostos. Famosos del món de l'espectacle, esportistes, banquers i empreses situen el seu domicili fiscal a paradisos fiscals com Andorra evitant el pagament d'impostos.

Control de la despesa

Una gran font d'estalvi per als estat es troba en la reducció de la despesa militar. Espanya gasta uns 6.300 milions de pessetes diàries. L'Ajuda que va donar al Salvador, 1000 milions, no era més que una sisena part de la despesa militar d'un dia. Si es vol la pau no es pot seguir malbaratant els diners en avions de combat i en investigació per a matar. La investigació militar a Espanya és el 54% de tots els diners dedicats a investigació científica.

La instauració de la Taxa Tobin és una altra reivindicació que frenaria l'especulació financera. Aquesta taxa, proposada pel premi nobel d'economia Tobin seria un impost gravat sobre les operacions especulatives, que s'hauria de destinar a cooperació.

Finalment, la cooperació hauria de ser de qualitat. Això significaria augmentar els donatius desinteressats i disminuir els crèdits. A Espanya la cooperació es forma en un 30% per donatius i un 70% en crèdits, mentre a la resta d'Europa és just al contrari. Això hauria d'anar acompanyat d'un millor tractament de l'emigració, que pot contribuir a augmentar el nivell de vida dels països dels que provenen els immigrants, com ho van fer en el seu temps al nostre país.


Actituds personals

És evident que es necessari el compromís de tots els estats, governants i institucions per fer front i solucionar els problemes que pateix el TM. S'han de prendre mesures polítiques i econòmiques que transformin radicalment el panorama actual. Però també està al nostre abast fer alguna cosa, des de la nostra actitud personal i el nostre compromís diari.

Disminuir el nostre consum desproporcionat i exagerat i forçar a una canvi intern de la nostra societat, on el treball i la riquesa quedessin més repartits, pot ser un exemple. A l'hora d'anar a comprar podem seleccionar i escollir productes de comerç just, contribuint a millorar la situació de moltes famílies dels països subdesenvolupats.

Ara, també al nostre país, ja podem dipositar els nostres estalvis en banques ètiques. Dediquen els seus beneficis a cooperació i ens garanteixen que els diners no s'inverteixen en accions poc ètiques, com la compra d'armament o la construcció de centrals nuclears. El suport a les ONG també ajuda a la transformació interna dels països on s'actua, sovint defensant els drets de les comunitats davant les grans multinacionals. Amb tot això, hem d'exigir més informació i transparència per saber realment el que està passant.

Setembre del 2000

Fòrum Mundial de l'Educació

Al món existeixen 880 milions de persones analfabetes, la majoria en els països del Sud. 125 milions de nens i nenes estan sense escolaritzar i altres 150 milions deixen l'escola abans d'adquirir una formació mínima. Per tractar de buscar una solució definitiva a aquest problema, l'ONU ha adoptat una Pla d'Acció per reduir la taxa d'analfabetisme i garantir l'accés a l'educació bàsica primària per a tots els nens i nenes abans de l'any 2.015.

L'anunci es va fer al Fòrum Mundial de l'Educació celebrat a Dakar (Senegal), i al que van assistir delegacions de 183 països. La ONU i el Banc Mundial es van comprometre a finançar l'educació bàsica de nens i adults en els països pobres, sempre que els diferents estats adquireixin certs compromisos en les seves polítiques educatives. Les zones prioritàries per a la posta en marxa del Pla són Àfrica, el sud d'Àsia, els països en conflicte i aquells en procés de reconstrucció.

Els objectius del Pla són: Desenvolupar la protecció i educació de la primera infància; ensenyament primari universal per al 2015; accés dels joves a l'aprenentatge per incorporar-se a la vida; accés dels adults a l'educació permanent; eliminació de les disparitats entre els sexes en l'ensenyament; i millora de la qualitat de l'educació, sobre tot en el que es refereix a lectura, escriptura, càlcul. Els fondos per finançar les polítiques educatives a cada país podran provenir de tot tipus d'institucions públiques o privades, de l'alleugeriment del deute extern i de la cooperació.

Antecedents

La Cimera Mundial sobre Educació per a Tots, celebrada a Jomtiem (Thailandia) l'any 1990, va fixar per al 2000 la data màgica en què es reduiria a la meitat la taxa d'analfabetisme i s'aconseguiria d'accés universal a una educació de qualitat. Han passat deu anys des de llavors i, tot i que s'ha aconseguit molt (sobretot a Amèrica LLatina i el Carib, on , segons xifres oficials, s'ha reduït a més de la meitat el nombre de nens i nenes sense escolaritzar) ni de lluny s'ha aconseguit el que allà es va proposar.

L'any 1990 hi havia al món mil milions d'analfabets. Actualment la xifra s'ha reduït a 880 milions. Al 1990 hi havia un total de 599 milions de nens i nenes escolaritzades. Al 1998, l'últim any del que es tenen dades, eren 681 milions. Sembla que s'ha avançat, però en veure les xifres sobre l'escolarització infantil, veiem que un 20% del menors entre 6 i 11 anys de tot el món (125 milions de nens i nenes) estan sense escolaritzar i altres 150 milions deixen l'escola abans d'adquirir una formació mínima.

Dos terços dels menors sense escolaritzar són nenes. Segons les dades recollides per la UNESCO, en els països amb baixos ingressos, la matrícula de nenes en l'ensenyança primària sol ser inferior en un 20%, aproximadament, a la dels barons. A tot això s'ha d'afegir que en els països pobres les condicions materials i la qualitat de l'educació són tan precàries que un alt percentatge dels menors que acaben el cicle primari són, de fet, analfabets funcionals (no poden desenvolupar activitats de grup, ni són capaços de llegir, escriure o calcular).

En quan a l'alfabetització d'adults, les dades no són molt esperançadores: el 70% dels adults analfabets (600 milions) són dones; a la majoria dels 42 països menys desenvolupats, quasi la totalitat de la població adulta és analfabeta, pobre i sense esperança de poder sortir d'aquest cercle viciós. El Sudest asiàtic, seguit de l'Àfrica Subsahariana i el nord i est de l'Àfrica, són les zones que registren un índex més baix d'alfabetització, tant masculina com femenina.

Evitar un nou fracàs

"Ens hem gastat centenars de milions en programes que han tingut escassos resultats, sobretot a l'Àfrica Subsahariana i el Sud d'Àsia, on la situació és més greu", va afirmar Víctor Ordónez, director regional d'Àsia-Pacífic de la UNESCO, en la presentació del Fòrum Mundial de Dakar.

Ordoñez també va assenyalar que havien après unes quantes lliçons i que ara aplicaran els programes que han tingut millor resultat i que sovint han estat els més senzills. Va posar com exemple la separació de sexes a les aules, que facilita que els pares enviïn a les seves filles a l'escola; l'increment del professorat femení, per enderrocar les barreres culturals; i la informació a les famílies sobre la contribució de l'educació per disminuir els problemes de nutrició, els embarassos d'adolescents i la mortalitat infantil i materna.

Un altre aspecte important a tenir en compte és l'aplicació de les noves tecnologies. S'ha de posar especial atenció per evitar que aquestes no contribueixin a augmentar les desigualtats. És vol portar internet a les escoles més remotes. Finalment es va insistir en que cal tenir molt present el greu problema dels milers de nens i nenes orfes de la Sida.

Futur

Garantir l'educació bàsica mundial, segons el Banc Mundial, costaria vuit mil milions de dòlars. L'ONU calcula que tota l'educació primària a l'Àfrica es podria sufragar amb només tres mil milions de dòlars. Però els diners, sembla, no són el problema. El president del Banc Mundial, James Wolfsensohn, va senyalar al Fòrum de Dakar, que aquesta organització està disposada a augmentar els 1.900 milions de dòlars (350.000 milions de pessetes) que actualment destina a educació.

Federico Mayor Zaragoza, ex-director de la UNESCO, senyalava en un article seu publicat a El País, que l'analfabetisme no era un problema econòmic, sinó de voluntat política: "La veritat és que els governs disposen dels recursos, uns més i altres menys, és cert, i, sobretot, dels instruments polítics per orientar-los cap a l'objectiu de l'educació bàsica universal".

La reducció de l'ajuda pública al desenvolupament dels països de la OCDE, la despesa militar, que segueix representant entre 700.000 i 800.000 milions de dòlars anuals, el deute extern i les pressions del FMI a alguns països per complir els seus estrictes plans estructurals (12 països africans, per exemple, han reduït els seus pressupostos educatius), són les causes principals d'aquest desajust.

"Hi ha menys analfabets i més nens i nenes escolaritzades al món. És cert, però servirà d'alguna cosa el Fòrum de Dakar? Serà finalment el 2015 la data màgica en la qual s'haurà eradicat l'analfabetisme? Serà una realitat l'educació bàsica universal? Així conclou Mayor Zaragoza el seu article. "Es tracta d'enderrocar l'apartheid escolar i universitari, en plena expansió i reconstruir l'educació com a projecte ciutadà de formació cívica i d'igualtat efectiva d'oportunitats per a tot el món.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada